La violència que no acaba

Diumenge a quarts d'una, una dona va ser assassinada pel seu marit. Convivien junts malgrat que des de fa unes setmanes havien trencat el seu vincle matrimonial. Eren una parella colombiana amb dos fills que convivia amb una cunyada. Havien vingut a Badalona per sortir del seu infern econòmic i social en el que estan submergits molts dels seus compatriotes. Se n'anaven mig sortint.

Però la condició humana és igual aquí i allí. La violència – i diuen que la intel·ligència- ens diferencien de la resta del mon animal. I la violència ha tornat a guanyar la partida.

Les lleis poden penalitzar-la, però no la poden arrencar de la naturalesa humana. És innata. És dintre de nosaltres.

Encara m'esgarrifa el record de la mort -el seu assassinat- de la noia Sandra Palo, violada, torturada, cremada i atropellada per uns xavals.

Davant d'això, què podem fer?
De que serveixen les manifestacions?
Sols l'educació des de la infantesa que estableixi l'escala de valors que necessita una societat en pau i llibertat, solidaria i respectuosa pot modelar aquesta brutalitat interna impròpia d'una espècie intel·ligent. Una societat avançada no és necessàriament la més rica des d'un punt de vista econòmic, ho és des del punt de vista del grau de compromís dels ciutadans amb la seva societat.
I pels insocials, la reeducació.

Descansi en pau.