CRISIS, que crisis?

Ha passat ja mot de temps des de que vaig publicar el meu últim comentari. Han passat tantes coses que sembla que hagi estat anys fora del món de la blogsofera. Malgrat tot no he estat fora del món i he seguit tots els esdeveniments que s’han succeit al llarg d’aquests mesos.



Crisis. What crisis? Es preguntaven els de Supertram.
Així va començar la nostra crisis global amb tres negacions (i moltes més) com sant Pere.
Ara tothom es pregunta perquè es va mentir els ciutadans. Zapatero va prioritzar guanyar les eleccions i frivolitzar amb el que se’ns venia a sobre. La decisió de retornar els quatre-cents euros va ser l’acte més demagògic i irresponsable del nostre president al qual, malgrat tot, vaig votar: per allò del vot útil i responsable amb els meus pensament, però em va costar!
Després s’ha vist l’insolidari de la decisió del retorn dels calés. Va arribar de forma igual –sense importar el nivell econòmic- a tots els que òbviament havien ingressat alguna cosa a les arques estatals. Però, la màxima de solidaritat del socialisme no es va practicar i es va deixar a totes aquelles persones que són pensionistes, jubilats i vidus sense aquests 400€. Qui necessitava més aquest gest de aportació econòmica? Els primers o els segons que viuen amb menys de cinc-cents euros al mes?. ZP va fer un electoralisme barato, desagradable i insultant.
Ara, en aquests moments, encara no ha esta capaç de fer extensiu aquell pagament. Ni ho farà. Davant del tan airejat superavit de les arques de l’estat es va dedicar a malbaratar els diners que avui necessitem de forma imperiosa. No han servit per rellançar l’economia. Tot per un acte d’electoralisme.

Després hem comprovat on ens porta el liberalisme a ultrança, el liberalisme sense cap regulació. A la bancarrota del sistema. Els culpables de tot això es mantenen ben folrats mentre que els de sempre paguen les conseqüències. L’atur s’incrementa dia rere dia, les cues de l’OTG s’allarguen i el futur avui s’enfosqueix per molts milers de persones que veuen com les conseqüències d’uns fets que ells no han ocasionat se’ls mengen els estalvis i les il•lusions tan simples com las de mantenir una família i viure amb un mínim de dignitat.

Mentre això passa tots els països, inclòs el nostre, es llencen a injectar diners a bancs i empreses per que puguin mantenir, uns els préstecs que ofeguen els ciutadans al llarg de tota la seva vida i als altres per que no es portin les seves empreses fora del país a altres amb salaris mes baixos i treballadors més dòcils. No els exigeixen que es quedin se’ls implora. I si s’ha d’aportar diners, cap problema.

A l’altra banda ens trobem als ciutadans. Treballador i autònoms aturats, pensions ridícules, hipoteques sense poder pagar i famílies en apurs. Però el govern no pensa en ells a l’hora d’injectar-los uns diners que necessiten com mai. Perquè la crisis per ells si es brutal. S’ha esperat massa temps a reconèixer que venia el llop. Ho sabien i ho van amagar. Per aquest motiu van trigar a desenvolupar les actuacions necessàries perquè el monstre no ens devorés.

Veig l’oposició del PP amb un sentiment de fàstic. Acusen el govern de no intervenir en algunes empreses com Repsol. Demanen el control de l’Estat de les empreses estratègiques quan van estar ells qui van privatitzar totes les empreses estatals, Repsol inclosa. Clar que ells són coherents i persegueixen la seva màxima: “els beneficis són privats i els dèficits són públics”. Ells, els que pensen així sempre guanyen. No creuen en la societat. Fan com el rei sol “l’Estat són ells”, quan els hi convé, es clar. La societat tan sols és el mitjà per arribar al seu fi.

En definitiva el món al revés. La dreta intervencionista i l’esquerra, liberal en defensa del llibre mercat.