El partit que oblida els seus
Són a tocar de les 10:30 hores.
Els empleats del tanatori de Can Ruti avisen els familiars de què és l'hora. Venen per endur-se el cos exposat a la sala 5 d'un vell militant socialista badaloní. Allí, sol, amb el fèretre tancat, jeu mort el cos de l'Eustaquio Granados. És un moment trist i dolorós. El seus el ploren aferrant-se a la caixa com si no volguessin deixar-lo anar. Saben que és la darrera vegada que sentiran a prop el seu cos estimat.
M'hi havia trobat amb ell tot just feia una setmana abans prop del metro d'Artigues. Vam parlar de coses intranscendents com solien fer. Coneixedors de les malalties del cos, sempre ometíem entrar a fons en el tema. Penso, que ho portava amb valentia i que era d'admiració.
Dilluns 20 vaig rebre el missatge via SMS: 'Eustaquio ha muerto” -deia concís..
Em ve al cap la historia militant que ens va unir durant molts anys al PSC malgrat algun distanciament per qüestions internes de partit i que avui em semblen simplement ridícules.
El recordo al local de la secció sur que tenia el partit a Llefià. El recordo organitzant campanyes i trobades juntament amb els companys militants del barri. El recordo com a coordinador de la secció sur, membre de la comissió executiva del partit i membre del Consell de Federació. El recordo implicat a fons en la gestió per la resolució dels problemes al barri defensant sempre les actuacions del govern municipal.
Són les 10:30 hores. Els empleats del tanatori se l'enduen definitivament.
Havia deixat dit que no volia cap cerimònia religiosa ni civil. Per aquest motiu va ser ràpid i sobri l'acomiadament dels seus familiars i dels companys i amics del partit que vam voler acompanyar-lo en aquest últim viatge.
Després, silenci.
Abracem els familiars i ens acomiadem els companys presents a l'acte: Ferran Bello i jo mateix.
Em vaig sentir molt trist i decebut. Potser decebut no. Desencantat, sí.
No havia ningú més.
Els empleats del tanatori de Can Ruti avisen els familiars de què és l'hora. Venen per endur-se el cos exposat a la sala 5 d'un vell militant socialista badaloní. Allí, sol, amb el fèretre tancat, jeu mort el cos de l'Eustaquio Granados. És un moment trist i dolorós. El seus el ploren aferrant-se a la caixa com si no volguessin deixar-lo anar. Saben que és la darrera vegada que sentiran a prop el seu cos estimat.
M'hi havia trobat amb ell tot just feia una setmana abans prop del metro d'Artigues. Vam parlar de coses intranscendents com solien fer. Coneixedors de les malalties del cos, sempre ometíem entrar a fons en el tema. Penso, que ho portava amb valentia i que era d'admiració.
Dilluns 20 vaig rebre el missatge via SMS: 'Eustaquio ha muerto” -deia concís..
Em ve al cap la historia militant que ens va unir durant molts anys al PSC malgrat algun distanciament per qüestions internes de partit i que avui em semblen simplement ridícules.
El recordo al local de la secció sur que tenia el partit a Llefià. El recordo organitzant campanyes i trobades juntament amb els companys militants del barri. El recordo com a coordinador de la secció sur, membre de la comissió executiva del partit i membre del Consell de Federació. El recordo implicat a fons en la gestió per la resolució dels problemes al barri defensant sempre les actuacions del govern municipal.
Són les 10:30 hores. Els empleats del tanatori se l'enduen definitivament.
Havia deixat dit que no volia cap cerimònia religiosa ni civil. Per aquest motiu va ser ràpid i sobri l'acomiadament dels seus familiars i dels companys i amics del partit que vam voler acompanyar-lo en aquest últim viatge.
Després, silenci.
Abracem els familiars i ens acomiadem els companys presents a l'acte: Ferran Bello i jo mateix.
Em vaig sentir molt trist i decebut. Potser decebut no. Desencantat, sí.
No havia ningú més.
Comentaris
Marina Granado