Carod: l'independentisme pragmàtic
Al llarg dels darrers anys anteriors i al llarg de les dues legislatures on ha estat càrrec de la Generalitat he vist, he sentit la seva trajectòria, els seus encerts i desencerts, els seus discursos assenyats i aquells més estrafolaris (des del meu punt de vista, és clar).
Ara és una figura apartada de l'esfera del poder dintre del seu partit i sembla que inclòs les seves idees sobre com portar a bon termini el seu projecte màxim de la independència han quedat atropellades per les noves ones soberanistes radicalitzades fins l'extrem de negar aquells que no pensen com ells. Imposar i no acordar són el lema dels nous temps dels defensors de la nació uniforme. (No deixa de ser curiós com s'assemblen tots els radicalismes).
Moltes vegades l'he sentit parlar sobre els camins que Catalunya havia d'anar fent fins arribar a la massa crítica necessària per fer un salt pausat, consensuat, no traumàtic. Això comportava temps, ell ho sabia. L'he sentit parlar del temes estrella del independentisme com dic, i un d'ells, el de la llengua em va semblar coherent i raonable i amb ganes de construir un país on tots es sentissin a gust, en un Estat independent naturalment. Pragamatisme dins d'un marc diferent en un segle diferent.
Com dic, jo el visualitzava com un independentisme amb el seny suficient per no arribar al punt d'estirar de la corda fins trencar-la. La convivència dels catalans hauria d'estar a un nivell que tothom consideres intocable.
Amb independència o no, es necessari lluitar per un únic país com a premissa de base. Catalunya som tots i en aquest camí tots haurem de deixar un tros de les nostres propostes màximes fins arribar a un consens sobre què volem que sigui Catalunya. Sense imposicions de ningú.
Las propostes d'alguns partits nous no ens porten en aquesta direcció. I l'ambiguetat deliberada d'altris confon els ciutadans sobre les seves proposicions reals. Mala cosa pel pais.
Comentaris