Dubtes i eleccions

Tot i creure que el tripartit de Montilla ha estat calamitós per la credibilitat del Govern de Catalunya davant de la majoria dels ciutadans, aquests darrers dies estic donant voltes al sentit del meu vot. No m'agrada Montilla, mai m'ha agradat Montilla. Pel que representa dins del PSC, l'ofegament del pluralisme intern de que a fet gala i per la seva manca de lideratge polític.

Estem a l'inici de la Campanya electoral, he sentit alguns debats i alguns discursos. Cap m'ha donat l'idea que tingui la solució de com resoldre els molts problemes generats per la crisi. No en tinc confiança. Tampoc m'ho han sabut transmetre, si en tenen.

Em pregunto que tinc que fer el dia 28 de novembre. Quin serà el meu vot. No em qüestiono anar o no a votar. Ho tinc com un deure cívic i de responsabilitat. Sempre ho he fet. El dubte, doncs, no es aquest. Consisteix més bé en si votar o no a Montilla. Les possibilitats de que torni a ser president son, francament, remotes, gairebé inexistents. Ha promès que no tornarà a repetir la seva aliança amb ERC. Això li talla qualsevol opció. La sociovergencia faria president l'Artur Mas.

Montilla ha empipat un gran sector dels seus votants. Molts dels seus vots aniran a l'abstenció. Són vots clarament socialistes que no opten per canviar de partit. Hi ha una borsa enorme de vots que sols es manifesten a les generals. El PSC no ha estat capaç d'atrapar-los a les eleccions catalanes i possiblement no ho farà mai perquè és incapaç d'oferir a aquests votants el que volen. Per tant a Catalunya estem condemnats ad aeternum a tenir un partit socialista a l'oposició o governant amb d'altres partits quan la dreta baixa el llistó, vit-i-tres anys després. La majoria simple (en vots) és possible, ho va aconseguir el Pasqual Maragall; la absoluta impossible. Pot permetre's l'esquerra autocondicionar-se per no obtenir mai la majoria absoluta al Parlament? Pot renunciar conscientment a liderar el país? La resposta és, sí. Ho fa i ho continuarà fent.

Bé, retornant a la meva qüestió, jo que tinc que fer? Em venç la responsabilitat. No puc permetre en la mida que pugui fer-ho, que ens governi la dreta un altre cop. Al menys no puc deixar que guanyi de forma aclaparadora. M'hi resisteixo.

Aniré a votar. Votaré el PSC. Per convicció de que és el que tinc que fer, encara que ho faci a contracor. Per responsabilitat, ho torno a dir. És més, encoratjo els que em llegiu a que si teniu dubtes, com jo, us ho repenseu. Cal donar una empenta al projecte socialista per no caure en cinc lustres més de governs de dretes. No ens ho mereixem.

Després a esperar que els dirigents socialistes tinguin la lucidesa suficient per repensar el projecte. Un de clar i de bases solides on tots els seus votants ens puguem sentir identificats amb ell a Catalunya i a Espanya. Com a un mirall.

I si no ho fan ells, potser ha arribar el moment de prendre la iniciativa.